Hace trece año yo tenia trece años.
Media mas o menos lo mismo, pesaba un poco mas y tenia muchos complejos, pocos años y mucho tiempo libre.
Hace trece años nuestra perra dio a luz a ocho bolitas de algodón, tragonas y ruidosas, una era mi perro.
Pequeño, blanco y negro y bueno.
Con los años dejo de ser pequeño, el negro se convirtió en un precioso gris plateado y siguió siendo igual de bueno.
Avui ha mort el meu gos, en algun moment el seu cor de 91 anys ha dit –prou- i ha deixat un buit on abans hi havia una amistat sincera.
Amistat perquè era un amic, punyetero i una mica rondinaire però fidel i noble i conec pocs humans que puguin dir això.
Ens dies així et preguntes com algú te la manca de cor necessària per deixar enrere un animal al carrer i abandonar-lo.
Ells només demanen un lloc calen on viure, menjar i aigua i la teva companyia, a canvi, t’ho donen tot, la vida sencera.
Bona nit Shakespeare.
Jo afegiria llevar-se un dissabte al matí, silenciós i assoleiat d’hivern i repantingar-se sota un arbre amb un gos com ell.
No hay comentarios:
Publicar un comentario